dimecres, 28 de juny de 2017

Els rics no acaben les frases

S elfie és una pel·lícula singular, de baixíssim pressupost i sintaxi atropellada per la domesticitat de les imatges, amb una càmera parasubjectiva que segueix el protagonista pertot i que sovint és interpel·lada per altres personatges. Víctor García León parteix d’una idea força versemblant: un ministre del PP és empresonat per corrupció i el seu fill petit, un pijo de La Moraleja anomenat Bosco que viu la vida com qui baixa per un tobogan, toca fons i s’arrapa per sobreviure al que troba en el subsòl, podemites, okupes, immigrants i discapacitats en el Madrid actual, amb aparicions documentals d’Esperanza Aguirre i de la plana major de Podem, Pablo Iglesias al capdavant i Ada Colau al costat, en sengles mítings de campanyes electorals recents. La idea de monitorar des de la ficció una víctima familiar directa d’un cas de corrupció és similar a la que va portar Anna Manso a guanyar el premi Gran Angular de novel·la juvenil amb Allò de l’avi (Cruïlla, 2016). Manso mostrava les vivències del Salva després de veure que acabaven de detenir el seu avi per corrupció. En aquest cas, el Salva és un adolescent barceloní de 16 anys net d’un gran prohom anomenat Carles Canoseda, que presideix la Fundació Cultural Canoseda i té una tendència a embutxacar-se diners aliens. El paral·lelisme amb el cas de Fèlix Millet era evident. La gran diferència amb Selfie, però, és la capacitat del protagonista per assumir la realitat.
La del personatge de Bosco que encarna Santiago Alverú és baixa, però té una dimensió hilarant de novel·la picaresca, com si un infant reial es disfressés de Lazarillo. El fill del ministre recorre als enemics de classe per subsistir, després d’adonar-se que s’ha tornat un empestat per als que fins ara creia amics seus (nòvia, universitat privada, gent del partit...). Resulta hilarant veure’l, maldestre i seductor alhora, topar amb la institució penitenciària, l’Inem, la iberoamericana que servia a casa seva, els podemites o la seva pròpia mare, ajudat per l’amor d’una lluitadora noia cega, que li aconsegueix feina en un centre per a discapacitats. La càmera parasubjectiva que l’acompanya tothora, que justifica el títol de Selfie i la precarietat de la producció, també és interlocutor, com un amic invisible que tot ho registra, que incomoda quan és per­cebuda, però que es manté sempre allà, connectada. Resulta inexplicable perquè Bosco és dels que no se saben explicar, i aquest és un dels principals encerts de la pel·lícula. Els rics i poderosos (els fills, nets i renets de papà, la gent de l’olla) no acaben mai les frases. Viuen en una lògica difusa, en un altre pla, i no les acaben potser per incapacitat congènita i curtesa intel·lectual, però sobretot perquè no els cal. No els ha calgut mai raonar per aconseguir el que volien.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 27/6/17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir