dilluns, 10 de juliol de 2017

Caso, cases, casa, casem, casi

Al Foment Hortenc, els alumnes de l’escola d’adults de teatre van representar, per final de curs, Teatre sense animals, una peça del dramaturg, actor i director francès Jean-Michel Ribes, que Sergi Belbel va estrenar fa més d’una dècada al Romea. Són escenes que flirtegen amb l’absurd sense deixar de tocar amb un peu a terra. En una d’elles, un pare li canvia el nom a la seva filla adolescent (li nega que es digui Monique) i això provoca una ­acalorada discussió durant la qual el pare li retreu que no recordi res del dia que es va casar amb sa mare. L’estupefacció de Monique conforma un gag d’efecte immediat perquè el públic assumeix l’absurd implícit que transporta el retret. L’endemà, veig les fotos del casament de Leo Messi i comprovo que desactiva el marc mental sobre el qual Ribes fonamentava la rèplica, perquè els nuvis apareixen acompanyats tothora pels fills. No es pot dir que Messi i Antonella siguin una parella gaire anticonvencional ni trencadora. Ans al contrari. Passa que la convenció ha canviat. El casament ja no és la porta d’entrada a la convivència, sinó una festa a la carta. Una més de les moltes derives semàntiques d’aquest segle XXI, capaç de celebrar una cursa anomenada Dakar a Amèrica.

Aquest divendres, en el marc incomparable de Can Ribas, a Bigues i Riells, es va (vam, vaig) casar el meu nebot Màrius i la Judit. El fet que ja faci anys que conviuen no els ha impedit recuperar tota la narrativa nupcial, comiats de solter inclosos, i avui mateix entomaran estoicament les cues dels controls de passaports mentre enfilen cap a una lluna de mel esplèndida a Hawaii. El verb casar és transitiu, però la seva transitorietat (no jurídica) és un xic especial. Els capellans o els alcaldes casen la gent, però els pares també casen els fills (“ja hem casat la nena!”) i els interfectes es casen (entre ells). En el cas dels meus nebots, els vaig casar jo. Literalment. Vaig fer de mestre de cerimò­nies a la boda, que és una manera de dir-ho extreta dels fulletons que anuncien actes culturals. No era la primera vegada que ho feia (ja vaig casar la meva neboda Núria amb el David) i ells també repetien (just el dia abans havien passat pel registre amb els testimonis per cobrir el tràmit legal), però és el casament que documenta el reportatge fotogràfic del gran Jordi Ribó. El memorable. La boda de debò. Divendres a can Ribas, a l’hora de declarar el Màrius i la Judit marit i muller, com que la legalitat vigent no m’atorgava cap autoritat nupcial, vaig repetir la fórmula verbal que ja havia funcionat amb la ­Núria i el David: “En virtut de l’amor que sabem que us professeu, els aquí presents us declarem marit i muller”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/7/17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir